Aquí podemos leer un fragmento de esta obra:
CUGAT: Les decepcions són inevitables. He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.
MERCÈ (després d'una pausa gràvida, sense mirar CUGAT, amb molt convenciment): Quan dius aquestes coses que no acabo d'entendre, però que em semblen tan justes i que són molt tristes, no sé per què em torno a sentir capaç d'estimar-te amb la mateixa força dels primers temps... I penso en les cartes que m'escrivies des de molt lluny i també en aquella nit de la teva malaltia, quan desvariejaves de tanta febre i jo tenia por que et moriries...
CUGAT: Veus? Ara et trobes novament en el teu petit reialme, on somnies la felicitat. Són viatges rapidíssims, d'anada i tornada... La música produeix efectes semblants a molta gent insatisfeta...
MERCÉ: Digue´m, Cugar: podria canviar el meu caràcter, jo? Convertir-me en una persona tranquilla, amable, modesta...una dona en qui tu trobessis repòs, alegria... Creus en el poder de la voluntat?
CUGAT: Això és un altre misteri... Cadascú és cadascú. Sospito que només tenim llibertat a condició de no pretendre contrariar la nostra manera essencial i íntima... Qui ho sap! Però reconec que aquests problemes m'aclaparen. Els homes no hem de jutjar-nos. Ens coneixem tan poc!
MERCÈ: Així, quin consell em dónes! Què he de fer? Desesperar-me?
CUGAT: No, estima't i perdona't.
MERCÈ: Sempre l'egoisme!
CUGAT: Sempre! L'egoisme és el motor de tota la vida orgànica. El motor de l'home és l'amor propi. «Estima el proïsme com a tu mateix.» És a dir: estima't tu mateix amb un amor sense mesura, màxim. Després intenta estendre aquest amor als teus semblants.